Quaderns Crema/Acantilado

Jaume Vallcorba Plana és Doctor en Filosofia i Lletres i autor de nombrosos articles en revistes literàries. Ha exercit la docència en les tres grans universitats de Barcelona i a la Universitat de Bordeus, França. És fundador i editor de les editorials Quaderns Crema i Acantilado. Per la seva excel.lent tasca editorial ha rebut diferents premis, entre ells el Premi Nacional a la Millor Labor Editorial. El Govern de Polònia l’ha condecorat amb l’Orde al Mèrit Cultural.

Em demanen que escrigui unes línies sobre la col.laboració del Goethe-Institut i Quaderns Crema o Acantilado, dels seus beneficis i resultats en els últims anys. Escriure sobre això només es pot fer a partir d’uns pressupostos bàsics: la dificultat de donar a conèixer autors nous (ja sigui en sentit estricte o ja sigui en termes de recuperació) a un públic que, d’entrada, sent com a seus autors coneguts o provinents d’àrees culturals amb més implantació cultural per via indirecta (i ara penso en la música pop i el cinema). El cert és que, sense visibilitat, un llibre és inexistent. Sense presència, la seva realitat immediata es veu circumscrita a les taules de les llibreries durant un termini més aviat exigu, si no pràcticament inapreciable.

Presentar al públic espanyol o hispanoparlant un nom desconegut es fa cada vegada més difícil. La concurrència amb els best-sellers o amb l’allau de novetats converteix el llibre que acaba d’arribar en una presència invisible si no té el suport d’un aparell publicitari que pugui reclamar l’atenció del distret. El paper dels instituts de cultura, en bona mesura, és el de propagandista d’un àmbit cultural, el lingüístic per començar, i el de la literatura i el del món espiritual que s’hi sustenta com a derivació natural del primer. Crec que en aquest punt, el Goethe-Institut, en línia amb els instituts de cultura de diferents àmbits lingüístics europeus, ha estat essencial i importantíssim. Com és natural, s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua alemanya, que és el seu paper primordial, però a la vegada ha absorbit també el de propagandista de l’àmbit cultural en llengua alemanya que havia emprès anteriorment Inter Nationes. No s’ha centrat exclusivament en la literatura alemanya, sinó que ha atès també (i això em sembla un profund encert) la literatura en llengua alemanya escrita en territoris no específicament alemanys, sinó germànics. Hi ha hagut –i hi ha, com és natural– altres instituts, com el suís, posem per cas, que s’ha ocupat i s’ocupa també de la literatura suïssa en llengua alemanya, però la preocupació per la literatura i les formes culturals en llengua germana ha estat, al meu entendre, constant.

És en aquesta dimensió (quan les ajudes a la traducció i promoció han estat transferides al Goethe) que la contribució de l’Institut a la presència de la literatura alemanya a Espanya i la seva àrea d’influència és fonamental. L’ajuda al cost de la traducció, la contribució a la presència d’autors a Espanya, les sessions organitzades a la seva sala d’actes barcelonina, són accions que només poden ser avaluades en tota la seva extensió si es pensa en termes editorials, quan la promoció, com indicava al començament, es va fent cada cop més difícil per l’extraordinària proliferació diària de llibres als prestatges de les llibreries. Llibre i autor cada dia es veuen més units en les pàgines culturals dels diaris (només cal pensar en la dificultat de fer aparèixer com a notícia la publicació d’un llibre d’autor mort si no hi conflueixen altres circumstàncies que puguin atreure l’interès dels seus responsables), i per això sembla cada vegada més absolutament imprescindible la seva presència física. I aquí el Goethe-Institut ha tingut i té una importància de primer ordre.

Un primer llibre d’autor novell (per important que pugui ser el llibre i per més interès que tingui) oferirà, d’entrada, una dificultat extraordinària per fer-se sentir. La seva presència és l’única manera de donar-li una oportunitat per ser tingut en compte a les pàgines de cultura, cosa que a la vegada m’imagino que serveix de catalitzador perquè els suplements culturals i els que hi fan ressenyes hi fixin la seva atenció. L’atenció que l’Institut ha prestat als nous autors en llengua alemanya, les sessions que ha organitzat a la seva sala d’actes i la propaganda que se n’ha derivat s’han demostrat un molt important procés per donar-los a conèixer. Des de Quaderns Crema en llengua catalana, i des d’Acantilado en la castellana, sempre he pensat en l’aspecte fonamental i fructífer d’aquesta col.laboració.