Rosemarie Hess - fundadora de la Biblioteca Alemanya

La bibliotecària i filòloga Rosemarie Hess va fundar el 1955 el que seria el precursor de l’actual Goethe-Institut i va ser la directora de la seva biblioteca durant gairebé trenta anys. Després de l’acabament d’una beca a Madrid durant la guerra, no va tornar més a Alemanya i des de llavors viu a Barcelona.

L’estiu del 1954 em van cridar des del Consolat. Jo havia treballat durant molt de temps a la Biblioteca de Catalunya, que abans es deia Biblioteca Central, i també havia fet classes a l’Escola Superior de Bibliotecàries, associada a la Biblioteca. Al Consolat em coneixien d’això. L’aleshores cònsol general, el Dr. Schaffarczyk, em va preguntar si volia treballar per a ell com a secretària, i això que no sé ni escriure a màquina. Llavors li vaig dir: “¿I per què no obrim una biblioteca?”. La meva idea li va agradar molt, i em va dir: “Doncs posi’s a treballar!”. I així va començar tot.

O sigui que vaig començar fent un pressupost detallat. Després, al principi del 1955, em van encarregar que ho preparés tot. Em van dir que havia de buscar l’espai i el mobiliari, però, si podia ser, sense gastar-hi diners. Llavors vaig trobar una cosa al carrer València. Era un pis majestuós amb una mena de salons i un petit jardí, on després vam fer festes a l’aire lliure.

Així doncs, el 2 de novembre de 1955 es va inaugurar la biblioteca. Les classes d’alemany i les altres activitats, una mica més tard, el gener de 1956. En aquell temps la biblioteca depenia encara, a través del Consolat General, del departament de Cultura del Ministeri d’Afers Estrangers.
La majoria van arribar d’Inter Nationes. D’un tal Dr. Baudisch. Eren una sèrie de llibres d’art. El novembre de 1955 havíem reunit 1.242 volums. Més endavant ens van arribar regularment grans enviaments des d’allà. A més a més, cada any disposàvem d’una quantitat de diners destinada a la compra de traduccions. Era lògic, els espanyols s’interessaven pels llibres alemanys, però encara no parlaven alemany. La biblioteca es va convertir ben aviat en un centre d’informació de tota mena i va ser acollida amb un gran afany de saber pels espanyols.
Al començament només hi havia dos professors, la Sra. Tech i el Sr. Strack. El cònsol general els va convocar i els va preguntar si podrien fer classes d’alemany. Però els pobres no cobraven cap sou, només els diners dels ingressos dels cursos. Es van encarregar de comprar unes taules, que van pagar de la seva butxaca. Les cadires les agafàvem de la sala d’actes. I jo portava tota la gestió dels cursos i el cobrament de les quotes.

És que, miri, era una època en què gairebé tot es feia per idealisme. Tothom s’alegrava de poder fer alguna cosa per Alemanya, que havia perdut tant de prestigi per culpa de la guerra.

Vam començar amb cinquanta estudiants i el 1956 ja vam celebrar el Nadal a la manera alemanya, amb un arbre de Nadal i una obra de teatre nadalenca que havia escrit la Sra. Tech.
Van començar el 12 de gener de 1956. Aquell dia hi va haver la primera activitat, la projecció de pel.lícules de caràcter cultural. Eren pel.lícules curtes sobre paisatges d’Alemanya, folklore i actualitat. Aquestes últimes es passaven una vegada al mes en el marc del “Deutschlandspiegel”. Més tard, a la biblioteca també va haver-hi un arxiu de pel.lícules culturals en espanyol, que es deixaven especialment a escoles.

Poc després, el 9 de febrer, va haver-hi la primera conferència. Crec que el primer conferenciat va ser Reinhold Schneider, un escriptor alemany que havia escrit, entre altres coses, sobre Felip II.

Al llarg de tot aquest temps han passat molts conferenciants interessants, tant d’Alemanya com d’Espanya. Els alemanys arribaven primer a través del Ministeri d’Afers Estrangers, i més tard a través del Goethe-Institut. Molts d’ells han quedat immortalitzats en el meu llibre de visitants.
Molt al començament ho feia tot sola, fins al 1958. Algunes de les activitats les organitzava en estreta col.laboració amb el departament de cultura del Consolat General, amb un tal Sr. Kriegel. El contacte amb Reinhold Schneider em va arribar gràcies a un professor de la universitat. I, també, al principi hi havia una agrupació que ens ajudava, els Amics de la Biblioteca Alemanya. Eren alemanys que vivien aquí, especialment del món de la indústria. El president era un tal Sr. Birk.

Llavors jo donava propostes per als programes, feia imprimir els fullets amb els programes i els enviava. Els anuncis els escrivia jo mateixa i els enviava a tots els diaris. El Diario de Barcelona informava regularment de les nostres activitats.

I quan hi havia alguna cosa especialment interessant, escrivia ressenyes sobre diferents activitats. És veritat que tenia feina a la biblioteca, però és que no hi havia ningú més. Fins al 1958 havia fet jo sola més de 25.000 préstecs i m’havia ocupat de 22.000 lectors que venien a la sala de lectura.
Al cap de poc temps teníem més de 150 estudiants. En les activitats també hi havia sempre molt de públic, i a la biblioteca cada vegada hi venien més lectors. Havíem de buscar un nou espai. Al carrer València en total només hi vam ser dos anys, fins al final del 56. La neboda de la Sra. Tech treballava a l’Institut de Previsió, a la Gran Via, i va aconseguir que ens hi lloguessin uns espais.

Mentre vam ser, a més de mi, un conserge, una dona de fer feines i un encarregat de la projecció de pel.lícules, hi havia aules disponibles. Quan va començar a haver-hi més personal, el departament de llengua es va quedar sense lloc i es va traslladar a un altre edifici, a l’altra banda de la Gran Via. Fins que allò també es va quedar petit i van haver de traslladar-se al carrer Diputació. La biblioteca i el departament de llengua no han tornat a estar sota el mateix sostre fins que ara fa set anys es van traslladar al carrer Manso.

En aquella època no hi havia diners per fer un trasllat normal. Per això el vam fer entre Nadal i Cap d’Any i el vam fer nosaltres mateixos. Tothom hi va col.laborar, naturalment.

Al principi, a la Gran Via ens vam continuar dient “Deutsche Bibliothek”. No va ser fins al 1960 que ens vam passar a dir “Deutsches Kulturinstitut”, tot i que abans ja érem un institut de cultura. Als anys seixanta ens vam convertir en Goethe-Institut.
Va arribar un moment en què el Consolat va reconèixer que m’havien de proporcionar algú, una cosa així com ara un director. Llavors em van donar tres noms i em van fer escollir: vaig escollir el pitjor de tots. Per sort, al cap d’un parell de mesos va haver de marxar.

El 1959 va arribar el nou director, el Dr. Hans Rudolf Picard. Durant la seva gestió vam fer molts concerts. I ens va arribar l’Steinway. Mare meva, el que ens va costar pujar aquell piano fins dalt! Durant molt de temps va ser considerat el millor piano de cua de Barcelona. Per això, naturalment, molta gent volia fer concerts a la nostra sala. Els músics Joan Guinjoan i Carles Santos fins i tot venien a practicar en el nostre Steinway.

El 1967 el Dr. Turtur el va succeir com a director i tot va continuar igual.
Mentre vaig estar sola, hi podíem celebrar les diferents activitats i exposicions –fins i tot a la Gran Via. Però, després, un director necessitava un despatx, una secretària, un responsable del programa, un encarregat de comptabilitat, etcètera. I llavors totes les sales estaven ocupades.

Naturalment vam col.laborar amb altres equipaments. Crec que hi va haver activitats en aproximadament vint edificis diferents –a Barcelona hi ha uns edificis històrics preciosos, com el Tinell, Santa Agueda, Pedralbes o el Palau de la Música.

Hi havia activitats a la Biblioteca Central, al Col.legi d’Arquitectes, a la Comunitat Evangèlica Alemanya –on hi havia el millor orgue de Barcelona–, a l’edifici central de la universitat, etcètera. Les relacions amb moltes d’aquestes institucions s’havien iniciat durant la meva feina a la Biblioteca Central.
Al principi, durant el franquisme fèiem la nostra feina sense fer crítiques. Més tard, durant els últims anys abans de la mort de Franco ens vam exposar de debò, és a dir, vam fer moltes coses per les quals podíem haver acabat a la presó. Deixàvem que tots els intel.lectuals que no podien reunir-se en un altre lloc es reunissin a l’institut. L’edifici de la Gran Via era un edifici d’oficines i la porta de baix es tancava a les nou, i ells venien a partir de les deu. Jo sempre obria la porta i ells deien: “Sóc del grup de literatura”, “sóc del grup de teatre”, “sóc això, sóc això altre”. I després es posaven a parlar de política.

Davant nostre, a la universitat, hi havia sovint manifestacions i venia la policia i la Guàrdia Civil, i els estudiants tiraven pedres. Una vegada en va venir un i em va dir: “Per favor, agafi aquestes octavilles, m’estan seguint.” I jo, molt valenta, les vaig agafar i les vaig amagar a sota del meu escriptori.
M’hi vaig quedar fins al 1983. Els ordinadors, els e-mails i tot això ja no ho he viscut. Hi ha hagut una evolució increïble en cinquanta anys. I ara amb tant de personal! Nosaltres sempre vam ser molt pocs.

Sí que era tot una mica primitiu, en aquella època, però hi havia molta dedicació. Avui alguns es riuen de les coses que aconseguíem amb els pocs mitjans que teníem. Però ningú hauria de dubtar de l’enorme quantitat d’idealisme que vam invertir per aportar alguna cosa a l’entesa de les nostres dues cultures i la seva gent. A vegades això suposava vuitanta o noranta hores de feina a la setmana! I la gent de Barcelona que tenia interès va estar sempre molt agraïda a la biblioteca.

Sí, crec que l’institut ha fet molt. I per a mi van ser uns anys molt interessants.