Joan Guinjoan - compositor

Joan Guinjoan és un dels compositors catalans i espanyols actuals de més rellevància. Als anys cinquanta inicia la seva carrera com a pianista. Des de principi dels anys seixanta es dedica a la composició, amb una marcada influència de Ravel i Debussy. Amb l’òpera Gaudí (1989-1991) assoleix la culminació artística. Guinjoan ha estat, a més, crític musical a diverses revistes, conferenciant i director de programes de TVE.

En rebre l’amable carta de l’actual director del Goethe-Institut, el Dr. Ulrich Braeß, convidant-me a escriure un article amb motiu de la celebració del cinquantè aniversari de la presència d’aquesta institució a Barcelona, vaig tenir una autèntica alegria i, alhora, una gran preocupació. Efectivament, la gran etapa que vaig viure en el marc de la Gran Via, 591, mereixia un extens article per al qual necessitaria molt més temps del que disposo, però no vull desaprofitar aquesta ocasió per plasmar en unes línies l’inoblidable record que guardo de les meves freqüents relacions amb el Goethe-Institut.

La meva col.laboració amb aquesta entitat presenta un aspecte triple: com a compositor, com a director del conjunt Diabolus in Música i finalment com a assessor musical. En aquest sentit he de citar en primer lloc els directors amb qui vaig tenir un contacte estret: els doctors Hans-Rudolf Picard (1959-1967), Helmut Grunike (1969-1971) i Hans-Peter Hebel (1972-1979), sense oblidar la senyoreta Rosemarie Hess, que en les facetes tant culturals com artístiques es va convertir en una guia indispensable de l’Institut i a més va ser la fundadora de la Biblioteca Alemanya a Barcelona.

Quan vaig tornar de París, i malgrat que tenia una breu però intensa carrera pianística, a Barcelona el meu nom era totalment desconegut. Va ser llavors, durant aquells anys heroics (entre el 1960 i el 1965), que l’Institut Alemany ja feia una gran tasca en el camp musical, i va ser precisamente allà on vaig estrenar les meves primeres peces d’autodidacte gràcies al Dr. Picard, sempre amb el suport de la senyoreta Hess. Va ser gràcies a aquestes peces per a piano, publicades en un CD per Columna Música, que el mestre Mompou em va recomanar i es va formar a Barcelona un patronat que em va permetre tornar a París per ampliar els meus estudis de composició.

En l’època posterior del Dr. Grunike l’Institut continuava sent un punt de trobada de tota l’activitat artística de la Ciutat Comtal, i la meva activitat musical es trobava en ple desenvolupament, en particular pel que fa a la direcció del grup Diabolus in Música. En aquest sentit, cal destacar que aquesta activitat va culminar amb un concert excepcional organitzat i finançat per l’Institut Alemany el 1970, celebrat a l’Escola d’Enginyers Industrials, i en el qual la famosa cantant alemanya Helga Pilarczyk va interpretar un portentós Pierrot Lunaire, de Schönberg, que va constituir un extraordinari esdeveniment per al públic i la crítica.

Sense cap dubte, i pel que a mi respecta, el quadre d’activitats dedicades a la música del nostre temps va arribar a la màxima esplendor entre els anys 1972-1979, període en què l’Institut Alemany va ser el centre indiscutible del màxim protagonisme a Barcelona pel que fa a la música contemporània. Acabat d’arribar a Barcelona, el Dr. Hebel es va posar immediatament en contacte amb mi i em va demanar la col.laboració com a assessor musical de l’Institut que dirigia. Vaig acceptar encantat d’iniciar aquesta tasca, i encara més tenint en compte que els grans mitjans econòmics que posava l’Institut eren superats per la preparació, l’exigència artística i el recte criteri que sempre havien guiat els seus directors respectius. El Dr. Hebel, autèntic amant de la producció actual i plenament conscient de la necessitat de la seva projecció artística a nivell internacional a la nostra ciutat, va ser per a mi un autèntic descobriment pel que fa a la trobada i a la fusió de criteris. Sempre he considerat aquell període que vaig viure com un dels més fructífers de la meva vida artística.

Gràcies a aquesta iniciativa es van crear seminaris, sessions de debat, conferències, concerts que sempre incloïen estrenes, cine-música (Kagel…), teatre i acció musical. En totes aquestes manifestacions és just recordar l’extraordinària ajuda que vaig tenir de Katinka Ditrich, que exercia a l’Institut un important càrrec que podríem anomenar de delegada de cultura. Encara recordo les hores que passàvem junts discutint i comentant la forma d’enfocar cada un dels concerts. Al capdavant del grup Diabolus in Música vaig portar a terme nombroses activitats, entre les quals em permeto assenyalar l’estrena a Espanya de la Segona Simfonia de Cambra de Schönberg, que va tenir lloc el 15 de desembre de 1975 al Palau de la Música Catalana.

Per acabar aquesta breu síntesi de records em permeto mencionar els meus últims contactes amb el Goethe-Institut, que es van produir en una etapa més recent quan va tenir com a director el Dr. Karl-Josef Niggestich (1991-1998) amb qui vaig tenir diferents contactes professionals que es van convertir en una autèntica amistat.