Thomas Ostermeier - director de teatre

Thomas Ostermeier (Soltau, 1968) va estudiar Direcció a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de Berlín. Entre 1996 i 1999 va ser director teatral i artístic de la Baracke am Deutschen Theater, de Berlín. Des del 1999 és director teatral i membre de la direcció artística de la Schaubühne. L’any 2004 el director del Festival d’Avinyó el va nomenar "artiste associé", amb la qual cosa va formar part aquell any de l’ànima del festival.

Entre el 16 i el 18 de setembre del 2005 la Schaubühne va presentar al Teatre Lliure, com a companyia convidada, l’obra L’àngel exterminador. L’obra, presentada gràcies a una cooperació amb el Goethe-Institut, va ser representada en alemany amb subtítols en català. El dia de l’estrena vam entrevistar Thomas Ostermeier just després de la funció.

Haig de confessar que quan preparàvem l’obra a Alemanya no se’ns va acudir que algun dia la presentaríem a Barcelona. La idea va sorgir del mateix material, que em va semblar fantàstic. No es pot dir que ens baséssim en la pel.lícula, sinó més aviat en la idea de fons: unes persones tancades en un espai del qual ja no poden escapar. I quan escapen, són al cementiri. Aquesta és una situació teatral genial. I a això s’hi afegeix el rerefons d’una burgesia en una altra època d’esquerres, ara molt ben estaberta, que s’enfonsa amb totes les seves esperances i les seves ànsies perdudes.

Fa anys que estem en contacte amb l’Àlex Rigola i l’any passat ja havíem discutit aquesta representació a Avinyó. Jo li vaig ensenyar a l’Àlex fotos de l’obra i li va interessar tant que més tard va venir a Berlín a veure-la. Naturalment per a mi va ser una gran alegria, quan ell finalment em va dir que li agradaria presentar l’obra a Barcelona. És molt especial venir aquí amb aquest material.

Doncs, jo penso que hi ha concretament un moment que per a mi és sempre especialment important, en què fluctuen l’horror, l’element tràgic i l’element còmic, que ha estat realment molt ben entès pel públic espanyol. Penso que hi contribueix el fet que aquesta, almenys històricament, és una regió molt catòlica, i gràcies a això moltes al.lusions han estat molt millor enteses aquí que a Berlín.

Per part meva, naturalment, m’agradaria moltíssim convidar l’Àlex Rigola a Berlín. Fa poc vaig veure la seva Santa Joana dels Escorxadors de Brecht. Va ser una funció fantàstica. M’agradaria portar-la a Berlín. El problema és que tenim l’ordre del Senat de Berlín de destinar el nostre pressupost exclusivament a producció. No podem convidar cap companyia més, per no fer la competència als teatres de Berlín que tenen un repertori de companyies convidades. Aquesta és una nova línia que ha sortit ara. Jo naturalment ara intento almenys recomanar aquesta i altres obres de l’Àlex a altres teatres. És que em moc molt per aquest món.

Una altra cosa és que l’Àlex m’ha ofert de treballar aquí, al Teatre Lliure de Barcelona. A mi m’agradaria molt fer-ho, si el temps ho permet. De tota manera podria ser només per un parell d’anys.

D’això ja fa tants anys! L’Àlex és un dels pocs directors que s’interessen per altres treballs i viatja molt, és molt a Berlín, cada estiu va a Avinyó per veure les obres noves que s’hi presenten. Un dels festivals d’Avinyó va ser l’inici. A partir de llavors va sorgir una important col.laboració entre els dos teatres, en la qual el Goethe-Institut té un paper molt important.

Thomas Ostermeier és
Director teatral i artístic de la Schaubühne

El teatre berlinès de la Schaubühne, situat a la Lehniner Platz, és concebut, sota la direcció artística de Thomas Ostermeier, com el teatre internacional d’aquesta ciutat, o, més concretament, com el teatre d’autor de la nova dramatúrgia internacional. Aquest és un fenomen únic, ja que, tradicionalment, el paisatge teatral de Berlín, però també el d’altres ciutats i estats de parla alemanya, es divideix en dos models de teatre: d’una banda, els teatres municipals, amb companyia pròpia i estable, que produeixen un repertori de peces principalment clàssiques i algunes peces contemporànies, i, de l’altra, els escenaris que presenten al públic de la seva ciutat un programa internacional amb companyies convidades.

La Schaubühne ha creat en els últims anys un gran repertori contemporani amb les peces més interessants de la dramatúrgia alemanya i internacional, posades en escena per destacats i reconeguts directors com ara Thomas Ostermeier, Luk Perceval, Falk Richter i Benedict Andrews. Moltes de les peces arriben a Alemanya i a la Schaubühne a través del Festival Internationale Neue Dramatik (FIND). En una sèrie de lectures escèniques, aquest festival presenta autors i textos que han estat traduïts per primera vegada a l’alemany, i els obre així el camí cap a la seva posada en escena dins del repertori de la Schaubühne i d’altres teatres alemanys.

Un exemple d’aquest itinerari és la representació la passada temporada de la peça originàriament en castellà La estupidez, de Rafael Spregelburd, que en la temporada anterior (2004) havia estat presentada per primera vegada en alemany al FIND. La peça forma part d’un cicle de set obres en què Rafael Spregelburd descriu els equivalents moderns dels set pecats capitals tradicionals. Després de les primeres peces, La inapetencia, La extravagancia i La modestia, la quarta, La estupidez, correspon al pecat de la cobdícia i l’avarícia. Gràcies a una combinació de trivials mites moderns amb referències literàries que van des de Dant fins a Txèkhov, Spregelburd crea una comèdia altament intel.ligent. Com a moderns cavallers d’indústria els seus personatges circulen al voltant de Las Vegas i els seus llums de neó com al voltant d’una Jerusalem terrenal: dubtosos comerciants d’art que pretenen vendre per una suma desorbitant la descolorida obra mestra d’un pintor inexistent; dos policies corruptes i enamorats als quals cau a les mans una maleta plena de diners, tot i que aquests diners amenacen de destruir la seva jove felicitat; un nombrós grup de jugadors, John, l’aturat, Ivy, la callada, Susan, l’acomodadora infeliç, tots ells saben que l’home no es fa ric gràcies a la feina, que fa falta sort, un truc, una fórmula, una pista. D’una forma altament eficient des dels punts de vista tant econòmic com artístic, l’autor llança cinc actors en vint-i-quatre papers a una cacera sense descans de la felicitat terrenal en un món obsessionat per la seguretat i la planificació de la vida moderna a través de l’acumulació de diners, però que s’enfonsa inevitablement en la histèria i el caos.

Si bé la desbordada fantasia d’aquest autor es nodreix de l’experiència local de l’enfonsament de l’economia argentina, l’obra funciona pràcticament sense perdre força com a paràbola del desenfrenat capitalisme globalitzat dels últims anys, tal com és viscut també a Alemanya, marcat naturalment per l’experiència específica alemanya de les fallides i les inflacions del segle passat. I, així, Las Vegas de Spregelburd es converteix per a l’estrena alemanya en un lloc literari universal en què els somnis americans s’impregnen de les experiències argentines i els temors alemanys, elements, tots ells, que s’alimenten mútuament en un complex diàleg.

La cultura de la traducció, aquí més específicament el transport i la transformació de textos dramàtics, és una font insubstituïble per a la vitalització i l’evolució constant de les arts, i especialment del teatre. El teatre de parla alemanya, especialment, s’ha beneficiat enormement de l’inacabable cabal d’autors i textos que han estat traduïts a l’alemany. Així, per exemple, hem aconseguit fer de Shakespeare un autor dramàtic alemany. I, a l’inrevés, autors contemporanis alemanys com ara Marius von Mayenburg, Roland Schimmelpfennig, René Pollesch i Falk Richter gaudeixen actualment d’una creixent popularitat a Xile i les seves obres són objecte de successives posades en escena en castellà.

Però aquest cabal requereix una infraestructura d’institucions i persones, amb les relacions que s’hi creen, per poder fluir. És tota una xarxa de relacions laborals el que fa possible transportar aquests textos –però també les seves realitzacions escèniques– i fer-los visibles i profitosos per a un nou receptor. Aquesta xarxa consta dels teatres que, mitjançant l’intercanvi de peces i companyies teatrals per damunt de les fronteres lingüístiques, exposen els artistes implicats i el seu públic a la confrontació i l’intercanvi de les seves diferents tradicions artístiques i posicions pel que fa a continguts.

En un cas ideal, teatres com la Schaubühne de Berlín i el Teatre Lliure, o directors com Thomas Ostermeier i Àlex Rigola, reben el suport  en la seva feina dels instituts de cultura dels seus respectius països. El Goethe-Institut de Barcelona, per exemple, ha fet possible que la posada en escena d’Ostermeier d’una reelaboració d’El ángel exterminador de Buñuel a càrrec de l’holandès Karst Woudstra trobés el seu camí de tornada a Catalunya.