Una enorme diversitat intercultural - La literatura d’immigrants a Alemanya
Des de fa aproximadament dues dècades, una de les característiques més importants de la literatura contemporània en alemany és la seva enorme diversitat intercultural. Aquesta diversitat va ser provocada sobretot pel canvi cultural que va acompanyar els moviments migratoris de la segona meitat del segle XX i que va marcar els temes i les formes d’expressió de nombrosos literats que, sovint, van adoptar l’alemany com a llengua literària. La literatura d‘immigrants, que fins l‘any 1985 havia estat objecte de poca atenció, ha desenvolupat en els darrers vint anys una gran varietat de conceptes poètics i, d’aquesta manera, ha enriquit i internacionalitzat la literatura alemanya. Actualment, alguns d’ells es troben entre els autors en llengua alemanya més coneguts, més llegits i més presents als mitjans: Feridun Zaimoglu o SAID, Rafik Schami o Terézia Mora, Emine Sevgi Özdamar o Ilija Trojanow, Herta Müller o Zsuzsa Bánk s’han establert en el mercat editorial i són, amb les seves novel·les, narracions i poesies, importants representants de la literatura actual en llengua alemanya.
Discurs postnacional
L‘expressió «literatura d‘immigrants» (o «literatura de la immigració») designa generalment obres literàries els autors de les quals han passat per un radical canvi cultural i generalment també lingüístic. En primer lloc, però, el factor que els aglutina és el seu estil, més que la llengua o la procedència dels seus autors. Característic d’aquest estil és, sobretot, l’heterogeneïtat cultural, fet que no suposa cap novetat, ja que no ha existit mai una literatura alemanya –recordem, sense anar més lluny, Adelbert von Chamisso, Franz Kafka, Elias Canetti o Jurek Becker– com a “monocultura” pura (Carmine Chiellino). La majoria dels autors que podem incloure en la literatura d’immigrants escriuen en llengua alemanya; alguns d’ells –tots els escriptors germanoromanesos, per exemple– ho han fet sempre. Altres autors s’aferren a la seva llengua materna, tot i que viuen en un país de parla alemanya des de fa temps. No obstant això, des del punt de vista de les formes, els temes i els motius dels seus textos, cal considerar-los també part de la literatura de la immigració. Segons la investigació literària, centrada no només a Alemanya, la literatura d‘immigrants és «un discurs no només transnacional, sinó també postnacional» (Klaus Schenk).
Pàtria i estranger
No va ser fins l’any 1980, aproximadament, que les manifestacions literàries dels immigrants –que llavors sovint rebien la denominació de Gastarbeiterliteratur, és a dir, «literatura dels estrangers convidats a treballar a Alemanya»–, van ser objecte d’una atenció més àmplia per part del públic alemany. Per a aquesta primera fase de la literatura d‘immigrants a Alemanya van ser importants els llibres d‘Aras Ören i Yüksel Pazarkaya, els textos de l’àmbit de l‘associació PoLiKunst (de Franco Biondi, Jusuf Naoum, Suleman Taufiq, Habib Bektas, Rafik Schami, Gino Chiellino i d‘altres) i les antologies editades per Irmgard Ackermann. La majoria d’aquests llibres provenien de concursos organitzats per l’Institut für Deutsch als Fremdsprache (Institut d’Alemany com a Llengua Estrangera) de Munic. Aquest institut també va tenir un paper decisiu en la creació del premi literari Adelbert-von-Chamisso-Preis, concedit per primera vegada l’any 1985 i que amb el temps s’ha convertit en un dels premis de literatura alemanya de més prestigi. Molts dels textos d’aquesta primera fase, que es va iniciar a partir de la meitat dels anys vuitanta, tenien com a temes la dialèctica entre pàtria i estranger, el canvi cultural i lingüístic que comporta l‘emigració i els problemes de la societat alemanya que s’obria, no sense vacil·lar, a la «multiculturalitat».
L‘Ausländerliteratur –o «literatura dels estrangers», com va passar a ser denominada generalment a partir de 1985–, que cada vegada rebia més atenció –no només gràcies als llibres d‘Emine Sevgi Özdamar–, va ampliar radicalment el seu espectre. Autors que sovint havien hagut d’abandonar els seus països d’origen del sud, l’est o el sud-est d’Europa per motius polítics, gaudien, ja abans dels canvis polítics de 1989-1990, d’una major atenció. Obres sovint innovadores des del punt de vista lingüístic i estilístic, de vegades altament complexes i sovint lligades a tradicions anteriors a la Segona Guerra Mundial, d’autors com per exemple Ota Filip, Libuše Moníková, Zsuzsanna Gahse, György Dalos, Herta Müller o Richard Wagner, van enriquir especialment el discurs centreeuropeu del moment. Autors provinents d’Àsia, Àfrica o Amèrica Llatina, com per exemple el poeta persa resident des dels anys cinquanta a Alemanya Cyrus Atabay o la japonesa resident a Hamburg Yoko Tawada, van rebre tanta atenció com els autors estrangers de la República Democràtica Alemanya a partir de l’any 1990, com per exemple el mongol Tuwine Galsan Tschinag o el sirià Adel Karasholi.
Diversitat d’estils interculturals
Amb l’emergència d’escriptors que pertanyen a la segona o tercera generació d’immigrants i que volen apartar-se cada vegada més del «conflicte entre inclusió i alienació» (Karl Esselborn), la literatura dels immigrants sembla que paulatinament s’integra en la literatura alemanya. Autors com Zafer Şenocak, José F. A. Oliver o Zehra Çirak no volen ser inclosos ni en la categoria d’autors alemanys ni en la d’autors estrangers. Amb la seva obra Kanak Sprak, Feridun Zaimoglu va pronunciar la paraula que designaria tota una generació de joves turcoalemanys residents a les grans ciutats, i, com Yadé Kara, Selim Özdogan o Imran Ayata, es considera representant literari d’una híbrida cultura mestissa i postcolonial.
Pel que fa als autors joves provinents d’un context cultural no alemany, s’ha format una gran diversitat d’estils interculturals. L’obra Der Weltensammler (‘El col•leccionista de mons’), d'Ilija Trojanow, complexament estructurada, que trenca amb l’estil “eurocèntric” a través del freqüent canvi de perspectiva i la polifonia, conviu amb una prosa clarament experimental des del punt de vista lingüístic, com la del vienès d’origen txec Michael Stavarić, o amb les obres humoristicoburlesques, però sens dubte amb un cert component autobiogràfic, de l’autor bosnià nascut l’any 1978 Saša Stanišić. Les imatges de la immigració en sentit estricte, com són dibuixades per exemple en els textos de l’autora Eleonora Hummel, nascuda l’any 1970 a Kazakhstan, o de Marica Bodrožić, nascuda l’any 1973 a la Dalmàcia, són actualment una més de les moltes possibilitats de contribució a la literatura contemporània de la immigració.
| Literatura de la immigració: una selecció
Antologies Irmgard Ackermann (Hg.): Als Fremder in Deutschland(Com un estranger a Alemanya). München, dtv 1982 Prosa / narracions Imran Ayata: Hürriyet Love Express (Hürriyet Love Express). Köln, Kiepenheuer & Witsch 2005 Novel·les Zsusza Bánk: Der Schwimmer (El nadador). Frankfurt, S. Fischer 2002 Poesia Cyrus Atabay: Gedichte (Poesies). Frankfurt/Leipzig, Insel 1991 Assaig Marica Bodrožić: Sterne erben, Sterne färben. Mein Leben in der deutschen Sprache (Heredar estels, pintar estels. La meva vida en la llengua alemanya). Frankfurt, Suhrkamp 2007 |
