Exposició comissariada per Herman Bashiron Mendolicchio
En col·laboració amb Transart Institute
Amb el suport de la Universitat Pompeu Fabra
A l'era de la selfie narcisista és urgent i necessari reflexionar sobre la naturalesa de l'ego, sobre com influeix i afecta la nostra existència. Tal com va dir Alejandro Jodorowski: "L'ego és una gàbia sense ocell que creu que és un ocell sense gàbia". Superfície i aparença es converteixen en el sistema i en les regles que condueixen les nostres accions. L’egotisme impregna la vida política i social i els egos creixen com a entitats fortes, insostenibles i destructives que no beneficien ni a l'individual ni al col·lectiu. Les ideologies, la propaganda, els missatges corporatius seductors, l’hiper-productivitat i l'arquitectura astuta del capitalisme componen els elements d'aquesta gàbia que oprimeix l'essència i augmenta l'ego.
Kaja Silverman, una teòrica psicoanalítica que va estudiar els vincles entre l'ego, la mirada, l'aparença i la imatge, reflexiona sobre la perspectiva ben coneguda de Lacan i Freud sobre l'ego: "Lacan proposa que l'ego comença a existir en el moment en què el subjecte infantil aprehèn primer la imatge del seu cos dins d'una superfície reflectora, i és en si una refracció mental d'aquesta imatge. Així, l'ego és la representació d'una representació corporal". I també subratlla "En el jo i l'allò, Freud manté que ‘el jo és, abans de res, una entitat corporal, no és només una entitat de superfície, sinó en si mateix la projecció d'una superfície’”.
Com podem alliberar-nos de la gàbia de l'ego? Com podem passar de la consciència òptica, el llindar del visible, la superfície material cap al ser imperceptible, l'essència, la consciència de la ment? Què hi ha darrere de la nostra imatge al mirall?
Minus Ego és una exposició que aborda qüestions universals i intemporals de "l’ego", centrant-se en els aspectes difícils de la seva reducció, així com en la recerca de l'essència contemplativa.
A què és ens referim quan parlem de "reducció de l'ego"? Es tracta de renunciar? Es tracta de desaparèixer? Tal vegada de compartir? Està relacionat amb el silenci? Es tracta de generar diferents relacions amb persones, idees i contextos?
La complexitat i la diversitat de l'ego és un tema central en la vida de cada ésser humà i ha estat analitzat des del punt de vista de la filosofia, la psicologia, l'ètica, la mística, la religió, la política i la cultura en diferents temps i espais. L'exploració de l'ego va de la mà amb l'evolució de la humanitat i el pensament: des de l'aparell psíquic [allò, jo i superjò] definit per Sigmund Freud; o l'autonomia individual radical proclamada per Max Stirner; als múltiples sentits de la desintegració, desaparició, fusió, dissolució o la il·lusió que hem trobat en diferents creences espirituals, rituals i pràctiques.
La travessia transitòria de la vida, el concepte de la impermanència, el budista Anicca, la visió de Fanaa en el sufisme, el concepte hindú de Samadhi, el terme pali Nekkhamma, el nihilisme actiu de la filosofia de Nietzsche, l ‘“ésser-amb” de Heidegger o el “pensament feble” de Vattimo, tots tenen a veure - d'una manera o una altra - amb la idea de renunciar i desaparèixer.
Aquestes nocions principals - renunciar, desaparèixer i compartir - componen les reflexions en
Minus Ego, exploren la idea de l'essència i plantegen diferents preguntes i pensaments sobre l'estructura, definició, posició i composició de l'ego.
El projecte
Minus Ego explora tant les convergències i divergències de l'ego, la seva dependència i independència, la seva eternitat i impermanència. Reflexionar sobre el jo, l'ego des de contextos artístics – ells mateixos sovint plens d’egotisme - proporcionarà l'oportunitat d'explorar l'esperit i la naturalesa del "jo", el "sí mateix" i l’"ego" des de diferents perspectives i les seves relacions amb el "nosaltres", l’"altre” i diferents “sistemes i superestructures”.
Les diferents obres que conformen l'exposició revelen les moltes possibles interpretacions del concepte de
Minus Ego. Concebut com un projecte d'investigació i exposició,
Minus Ego es desenvoluparà a través de diversos passos a diferents llocs i temps, canviant i transformant-se igual que ho fan els egos i les identitats.
Thilo Droste, amb el seu treball
Self Portrait / Autoretrat, provoca la nostra naturalesa narcisista gravant la paraula "jo" en miralls d'augment. Les nostres imatges reflectides engrandides confronten directament la noció de l'ego, la qual cosa desencadena pensaments sobre l'estat de la nostra pròpia projecció, representació i essència. En manual de confessió humanista, un elegant mirall reflecteix la frase gravada 'Ego Te Absolvo' - la fórmula llatina de l'absolució cristiana - que, en aquest cas, pot referir-se tant a la tendència a absoldre els pecats de l'ego, així com a les gàbies representades per ideologies o superestructures religioses.
En l'obra de
Kimsooja,
An Album: Havana /
Un àlbum: l'Havana, contemplem un passatge silenciós, una seqüència de viatges, una reflexió visual sobre la forma en què la vida i els cossos - tard o d'hora - es converteixen en pols i llum. El vídeo i les impressions parlen de la desaparició; suggereixen una representació poètica del nostre passatge del material a l'immaterial, del figuratiu a l'abstracte, i ens recorden el nostre ràpid trànsit per aquest planeta.
Rhodopia, de
Christoph Schwarz, és una història personal que descriu - a través d'un enfocament irònic - els esforços de l'artista per refer la seva vida. Una auto-reflexió sobre el sentit de la seva vida - atrapat enmig de residències d'artistes, el treball i les rutines diàries – a la recerca d'una nova identitat i altres possibles capes de l'existència.
Jordi Tolosa, amb la seva instal·lació
I will never die / No moriré mai, d'una banda, fa una forta declaració que revela la presència poderosa del "jo" més enllà de qualsevol altra manifestació espai-temporal; de l'altre, donada la naturalesa mòbil i flexible de la instal·lació, la frase es converteix deliberadament en ambigua. A la instal·lació delicada
I and my eternity / Jo i la meva eternitat, tres marcs de ferro diferents - el "jo", la conjunció "i", i "la meva eternitat '- subjectes sòlidament al terra, es refereixen al món interior de l'artista, mentre ofereixen un espai a l’alteritat, la combinació i la diferència, així com al profund, abstracte, infinit i misteriós concepte d'eternitat.
Satsanga de
Toni Serra *) Abu Ali, és un vídeo que deriva d'una conversa gravada els anys 70 a Mumbai (Índia), entre el viatger i el filòsof indi Sri Nisargadatta Maharaj, autor del llibre
“I am That”/” Jo sóc Això", un dels més recents i significatius exemples d’Advaita Vedanta. La centralitat de la consciència envoltada per
maya (il·lusió), l'abandó de la identitat personal, la possibilitat de la renúncia i de fugida, i la identificació amb el cos com un impediment per a l'auto-realització són alguns dels principals conceptes que emergeixen del vídeo.
El treball interactiu
I DO / Jo faig, desenvolupat per
Jakob i Manila Bartnik, se centra en la idea de "renunciar". Demanant a la gent a participar en una "experiència de no fer", s'obre un espai diferent - en termes de pensar i actuar – als quals no estem acostumats ja. L'experiència
I DO / Jo faig desvia el curs diari normal de la vida a través de l'aplicació paradoxal de les limitacions i restriccions. El projecte consisteix en diversos passos, incloent una reunió final en la qual els participants comparteixen la seva pròpia experiència personal de la renúncia.
IGG - MWG, una sèrie de retrats produïts per
Michael Wesely, ens recorda que existim en relació amb els altres. La superposició d'imatges suggereix la idea de l'Un que es connecta amb el Múltiple; l'individual adquireix una altra significació en la seva fusió amb el col·lectiu. Les fotografies de Wesely obren una reflexió sobre el Mitsein, en la idea de ser-amb-uns altres, sobre els conceptes de grup-individualitat i dinàmiques de grup.
En el vídeo
Prevision I /Previsió Jo, de
Susanne Bosch, un cos nu se situa davant de l'auditori buit d'un teatre. La imatge gairebé estàtica es converteix en una metàfora del jo davant del teatre de la vida - buit, però ple de possibilitats - amb una veu en off que indica les etapes de la vida -passat, present i futur-: m'en recordo, m'importa, m'agradaria.
The Reflection Room / La Sala de Reflexió, una capella laica concebuda per
Antoni Tàpies per a la Universitat Pompeu Fabra, és un espai de 500m3 dedicat al silenci i la contemplació. Segons l'expressat per l'artista: "Donada l'agitació excessiva, la distracció mental i els innombrables cultes a "realitats falses" a les quals estem sotmesos a les societats actuals, vaig veure una excel·lent oportunitat de contribuir a la creació d'una zona i algunes imatges que ajudin amb la meditació, la concentració i, en definitiva, a una millor comprensió del nostre veritable ésser". Un espai silenciós que és certament apropiat per aprofundir en una reflexió sobre el concepte de
Minus ego i les idees relacionades de renunciar, desaparèixer i compartir.
Tornar
