Joseph Beuys
Es compta darrera l'os - Espai de dolor

Joseph Beuys - Schmerzraum © Foto: Goethe-Institut Barcelona

Membre fundador del partit verd

A Montjuïc, un jardí porta el nom de l'activista mediambiental alemanya Petra Kelly, i una escultura també la recorda. Just enfront es troba aquest monòlit, erigit en honor a Joseph Beuys el Dia de la Terra de 1992. Ell també estava compromès amb l'ecologia i el medi ambient i, com Petra Kelly, va ser membre fundador del Partit Verd en 1979.
 

l'artista

Joseph Beuys va néixer el 12 de maig de 1921 en Krefeld i va morir el 23 de gener de 1986 en Düsseldorf.
Als seus ulls, l'art ja no tenia tant que veure amb l'habilitat com amb la creació. Cada persona és un artista! Amb aquesta famosa frase va atribuir a cada persona la capacitat de canviar-se a si mateixa i al món en un acte creatiu. L'art ja no és una obra individual de gran bellesa que es penja en el museu o en el saló de casa, sinó que es revela en esdeveniments, converses, instal·lacions que tenen una mirada crítica sobre l'habitual i volen qüestionar els sistemes polítics i econòmics. Celebrat per alguns com l'artista d'acció més important del segle XX, vilipendiat per uns altres com un "xerraire", qui era realment és una cosa que cadascú hauria d'intentar respondre per si mateix.

Espai de dolor

Podeu visitar-la després d'un agradable passeig d'una mitja hora que us porta des del Jardí de Petra Kelly passant pel Palau National i les fonts fins al Caixaforum. Allí es pot veure l'obra de Beuys Es compta darrera l'os - Espai de dolor.

Una sala completament revestida de plaques de plom que contenen tots els sons gairebé fins al silenci absolut. Una bombeta penja del sostre, la seva resplendor queda soterrat per les pesades plaques de plom, permetent només una difusa penombra. Dos anells de plata en el sostre de la sala proporcionen l'únic contrast, donant a aquesta cel·la de plom una mica de lleugeresa, lluentor i moviment. La resta resulta amenaçador. 
La instal·lació, que ha estat permanent en el Caixaforum des de 2002, ara només pot veure's des de l'exterior; massa visitants han deixat les seves petjades i esgarrapades en el plom. És possible que l'artista ho desitgés, ja que les reaccions dels espectadors formaven part de la seva obra. Cada esgarrapada és un crit, una protesta contra la tortura i el dolor.

Aquí trobes documents, exposicions, pel·lícules i altres contribucions amb motiu del seu centenari.

Fonts:
Caixaforum, Deutsche Welle
© text: Ulrike Fiedler, traducció: Cristina Molina