Madeleine Thien
Les nombroses amistats de Hannah Arendt

Cartes, postals i telegrames amb elaborats preparatius de viatge recorren el món a tota velocitat, mentre ella encaixa visites de diversos dies als seus amics en una esgotadora agenda de docència i ponències (encara que poques vegades sembla esgotada). Les trucades telefòniques i les voluminoses cartes mantenen els passadissos ben il·luminats i transitats, però trobar-se en persona —per veure’s i escoltar-se— continua sent d’una importància primordial.

A les seves obres, Arendt reflexiona sobre el que significaria «estimar prou el món per assumir la responsabilitat en aquest món». El pensament i l’acció afloren reiteradament en les seves obres, així com el desarrelament, la solitud, el perdó, els inicis i l’amor al món. Per a Arendt, el pensament és un diàleg amb nosaltres mateixos, allunyat de la mirada pública. És privat no perquè sigui indicible o confessional, sinó perquè la inconclusió, la possibilitat i els inicis són les seves qualitats; aquest tipus de pensament permanent no està motivat pel que volem aconseguir o arribar a ser. No té fi.

Concebo la solitud com la superfície d’una gota d’aigua. L’aire de dalt, la superfície de baix, la llum, són crucials, igual que el món i l’experiència són la substància dels nostres pensaments; sempre hi som dins, i la solitud és dins nostre. Però desproveït d’aquesta superfície, d’aquesta solitud necessària, el moviment del pensament no tindrà llar.

Llegint les cartes d’Arendt, es percep també que la solitud no seria possible sense amistats íntimes: triar acompanyar i ser acompanyat en la vida. Fa poc vaig poder examinar un enorme mapa de fars de la Xina del 1894, de la grandària d’una paret, que mostra setze mil quilòmetres de costa, així com els vastos trams dels rius Groc i Iang-Tsé. No havia vist mai un mapa com aquest. Semblava completament buit, excepte per les marques dels fars.

El gran poeta de la dinastia Tang, Du Fu, va solcar aquests rius. Al segle viii, ell i la seva família van formar part d’una marea de refugiats nacionals durant una horrible guerra civil. Els seus mil quatre-cents poemes aprofundeixen en les visites als amics: begudes, gresques, dol, donar-se empara els uns als altres, proveir-se d’aliments i articles de primera necessitat… És del tot evident que sense aquests punts de llum no s’hauria pogut fer vida, ni, molt menys, art.

Mentre llegia la correspondència d’Arendt i pensava en el que ella anomenava els seus «viatges involuntaris pel món» —obligada a escapar-se de l’Alemanya nazi el 1933, va fugir, apàtrida i sense papers, per mitja dotzena de països i innombrables residències temporals, abans d’arribar a Nova York el 1942—, vaig pensar en aquest mapa xinès. La terra i el mar són gairebé indistingibles. Només s’aprecien graus d’il·luminació, cúmuls de llum i illes solitàries.

Resulten sorprenents els inquiets i incessants desplaçaments d’Arendt a través de l’Europa de postguerra. Els seus punts de pas no són llocs, sinó amics. Onsevulla que siguin, aquest és el lloc al qual torna contínuament. En l’aflicció i la forta crítica que van envoltar la publicació el 1963 d’Eichmann in Jerusalem («Eichmann a Jerusalem»), el caràcter d’Arendt es va convertir en un blanc tan fàcil com el mateix llibre. La crítica la va titllar d’arrogant, despectiva, agressiva, ignorant i posseïdora d’una «animadversió encegadora». Les acusacions més demolidores eren d’una enormitat tan devastadora —redimir els nazis i vilipendiar els milions de jueus assassinats— que no es podien fer sense jutjar el més profund del seu caràcter.

En les voluminoses cartes accessibles als lectors de llengua anglesa, Arendt es mostra en tota la seva esplendor. La veu que unifica The Origins of Totalitarianism («Els orígens del totalitarisme»), La condició humana, Homes en temps de foscor i Eichmann in Jerusalem apareix aquí en tota la seva complexitat, passió, impaciència, paciència, irreverència, brillantor innegable, erudició, tendresa i un to sardònic que sovint serveix per ocultar el seu dol.

Potser perquè soc novel·lista, sempre m’ha interessat la dimensió de la persona que hi ha darrere dels llibres, el que deixen sense dir. A vegades, l’escriptor que hi ha al darrere és sorprenentment insubstancial, com si tots els seus pensaments i actes estiguessin dirigits en darrera instància cap a l’exterior, cap a l’autoengrandiment. No és el cas d’Arendt. Continuo tornant als seus llibres i les seves cartes no per sentir-me d’acord amb ella, ni per imbuir-me dels seus pensaments, sinó perquè la seva companyia m’impulsa a qüestionar el significat del meu propi pensament, a aturar-me i pensar. En una carta del 27 de juny de 1946, Jaspers escriu una crítica incisiva d’un dels assajos d’Arendt (possiblement The Seeds of a Fascist International, «Les llavors d’una Internacional feixista», tot i que els biògrafs no n’estan segurs): En aquesta i en el conjunt de les quatre-centes trenta-tres cartes de la correspondència entre Jaspers i Arendt, tots dos estan contínuament criticant, rebatent i enfrontant-se a la profunditat del pensament de l’altre. En resposta a la crítica de Jaspers, la carta d’Arendt comença, de fet, responent a Die Schuldfrage («La qüestió de la culpa alemanya») de Jaspers: Més endavant, a la carta, referint-se al seu propi assaig, afirma: «Vostè té tota la raó: tal com està ara, no pot ni ha de publicar-ho».

La missiva conclou amb una sorprenent i alegre expressió de gratitud molt arendtiana: «Però ara, quan em debat d’aquesta manera..., em sembla com si tingués terra ferma sota els peus, com si estigués de nou al món».

Si hagués d’estendre’m, m’agradaria escriure sobre la preocupació d’Arendt pels morts —pels poetes, i per Rahel Vanhagen i Immanuel Kant— i sobre com, segons ella, Jaspers parla a la seva monumental obra Die großen Philosophen («Els grans filòsofs») amb Sòcrates, Confuci, Kant, Buda, Nagarjuna, Spinoza i molts altres: «Els treu del seu ordre cronològic, i és com si entressis en un palau enorme en el qual els trobes a tots en algun lloc, en racó o un altre. Tots són contemporanis, i ell parla amb ells i contra ells, de vegades fins i tot de manera força injusta, com si fossin allà».

Per a ella i per a Jaspers, l’amistat és un espai en el qual ens trobem i escoltem de veritat, fins i tot a través del temps i l’espai, les llengües i les cultures. Aquest matí, abatuda pel meu propi dolor, m’he assegut una estona en companyia d’Arendt. Quan, poc després de visitar Jaspers i la seva esposa Gertrud, rep la notícia que Jaspers s’està morint, Arendt els escriu des de la distància:

Autora

Madeleine Thien és autora de la col·lecció de relats Simple Recipes (2001) i de tres novel·les, Certainty («Certeses») (2006), Dogs at the Perimeter (publicada en espanyol sota el títol El eco de las ciudades vacías) (2011), finalista del Premi Internacional de Literatura de Berlín i guanyadora del Literaturpreis 2015, atorgat per la Fira del Llibre de Frankfurt, i Don’t say we have nothing («No digueu que no tenim res») (2016). Els seus llibres i relats s’han publicat al Canadà, els Estats Units, el Regne Unit i Austràlia, i s’han traduït a 25 idiomes. Don’t say we have nothing va rebre l’Scotiabank Giller Prize 2016, el Governor General’s Literary Award for Fiction 2016 i el Premi Edward Stanford, i va ser finalista del Man Booker Prize 2016, del Baileys Women’s Prize for Fiction 2017 i del Premi The Folio 2017. La novel·la va ser catalogada per la crítica de The New York Times com un dels millors llibres del 2016 i va ser preseleccionada per a la Medalla Carnegie. Thien viu a Vancouver, el Canadà.